Pere Sampol | 28/05/2010
A les eleccions autonòmiques i municipals de 1995 el nacionalisme va obtenir el millor resultat electoral de la història de les Illes Balears. El PSM va aconseguir prop del 14% dels vots, que es traduïren en cinc diputats per Mallorca i un per Menorca. D'altra banda, també aquell any, entraren a les institucions, per primera vegada, altres formacions polítiques que pugnaven per part de l'espai polític del PSM: Unió Mallorquina (que a les anteriors eleccions s'havia presentat amb el PP), Esquerra Unida a Mallorca i Els Verds a Eivissa.
Aquestes formacions adquiriren més protagonisme polític gràcies a la presència parlamentària. Al mateix temps, tot coincidint amb un moment àlgid d'ERC a Catalunya, Esquerra s'organitza a Mallorca i a Eivissa i entra en la disputa pel mateix espai electoral. Per si no fos poc, en la passada legislatura Entesa per Mallorca s'escindeix del PSM. En pocs anys, per tant, hem passat d'una única formació política amb representació parlamentària dins l'espai nacionalista, a sis formacions.
Aquesta fragmentació d'un espai tan limitat, encara en construcció, ha suposat seriosos entrebancs al creixement d'aquest espai polític: El fre a l'afiliació política, per tal com la divisió ha desmotivat la participació de persones que no s'han decidit per cap de les formacions existents.
La dispersió de candidatures municipals, que han optat per la forma d'agrupació d'electors (la qual cosa comporta un escàs compromís de captació del vot autonòmic per a cap de les formacions polítiques). La pèrdua de centralitat política, entesa com la voluntat d'arribar a àmplies capes socials, pel fet que la disputa per l'espai nacionalista, d'esquerres o ecologista ha radicalitzat el discurs de tots, allunyant-nos de la majoria social.
Tots aquests elements han provocat la pèrdua de pes i de presència institucional del nacionalisme progressista, la qual cosa ha coincidit, a més, amb el rearmament ideològic del nacionalisme espanyol més ranci, que gaudeix d'àmplies plataformes mediàtiques que influeixen considerablement en l'electorat del nostre país. Cal, per tant, simplificar l'espai nacionalista progressista i que tots els partits facem un esforç per posar les coses més fàcils als nostres electors i per generar il·lusió entre nous votants.
Al meu entendre, la millor solució és la unificació (o la refundació, o el reagrupament, o com es vulgui dir) d'aquest espai en una sola organització política. Al marge de la qüestió programàtica, aquesta organització unitària ha de complir uns mínims organitzatius que són:
Ha de tenir la sobirania de decisió en les Illes Balears, al marge de qualsevol altra opció exterior.
Ha de comptar amb una estructura federal paritària entre illes, en la qual les decisions es prenguin per consens.
Ha de tenir un funcionament intern totalment democràtic, basat en el vot personal dels militants, que elegirien els seus representants institucionals a partir dels mèrits personals de cada candidat.
Pens, a més, que ara es donen les condicions polítiques perquè aquesta nova organització política obtingui un bon resultat electoral. La corrupció del Partit Popular i Unió Mallorquina, juntament amb el descrèdit de Zapatero i les polítiques antisocials que impulsa, poden afavorir electoralment l'ascens d'una formació que enarbori la bandera de l'honestedat. Una opció unitària del nacionalisme progressista i ecologista pot engrescar, de bell nou, moltes persones i candidatures municipals a tots els municipis de les Illes Balears. És hora, per tant, del patriotisme de país i no del patriotisme de partit.
PD: Aquesta és la meva opinió personal, i així l'he expressada en el llibre El nacionalisme progressista, editat per la Fundació Emili Darder i Documenta Balear. Ho defens públicament i en privat, encara que fa uns dies Hilari de Cara, per una conversa de dos minuts amb mi, deduí que la meva intervenció és postissa ja que traspua odi cap a Entesa per Mallorca. Per ell, el problema de la divisió del nacionalisme som jo i dues o tres persones més (totes del PSM, naturalment).
Doncs bé, la frase fatídica que vaig pronunciar és que, mentre alguns dels representants d'Entesa defensen que la ruptura amb el PSM es va produir perquè hi havia dos projectes polítics distints, jo pens que, si no ens convencem que tots plegats participam d'un sol projecte, fracassarem. Però que no es preocupi n'Hilari, que jo no faig comptes participar del procés que els partits han encetat (i que voldria que arribàs a bon port). No serà per mi, si es frustra aquesta oportunitat.
Aquestes formacions adquiriren més protagonisme polític gràcies a la presència parlamentària. Al mateix temps, tot coincidint amb un moment àlgid d'ERC a Catalunya, Esquerra s'organitza a Mallorca i a Eivissa i entra en la disputa pel mateix espai electoral. Per si no fos poc, en la passada legislatura Entesa per Mallorca s'escindeix del PSM. En pocs anys, per tant, hem passat d'una única formació política amb representació parlamentària dins l'espai nacionalista, a sis formacions.
Aquesta fragmentació d'un espai tan limitat, encara en construcció, ha suposat seriosos entrebancs al creixement d'aquest espai polític: El fre a l'afiliació política, per tal com la divisió ha desmotivat la participació de persones que no s'han decidit per cap de les formacions existents.
La dispersió de candidatures municipals, que han optat per la forma d'agrupació d'electors (la qual cosa comporta un escàs compromís de captació del vot autonòmic per a cap de les formacions polítiques). La pèrdua de centralitat política, entesa com la voluntat d'arribar a àmplies capes socials, pel fet que la disputa per l'espai nacionalista, d'esquerres o ecologista ha radicalitzat el discurs de tots, allunyant-nos de la majoria social.
Tots aquests elements han provocat la pèrdua de pes i de presència institucional del nacionalisme progressista, la qual cosa ha coincidit, a més, amb el rearmament ideològic del nacionalisme espanyol més ranci, que gaudeix d'àmplies plataformes mediàtiques que influeixen considerablement en l'electorat del nostre país. Cal, per tant, simplificar l'espai nacionalista progressista i que tots els partits facem un esforç per posar les coses més fàcils als nostres electors i per generar il·lusió entre nous votants.
Al meu entendre, la millor solució és la unificació (o la refundació, o el reagrupament, o com es vulgui dir) d'aquest espai en una sola organització política. Al marge de la qüestió programàtica, aquesta organització unitària ha de complir uns mínims organitzatius que són:
Ha de tenir la sobirania de decisió en les Illes Balears, al marge de qualsevol altra opció exterior.
Ha de comptar amb una estructura federal paritària entre illes, en la qual les decisions es prenguin per consens.
Ha de tenir un funcionament intern totalment democràtic, basat en el vot personal dels militants, que elegirien els seus representants institucionals a partir dels mèrits personals de cada candidat.
Pens, a més, que ara es donen les condicions polítiques perquè aquesta nova organització política obtingui un bon resultat electoral. La corrupció del Partit Popular i Unió Mallorquina, juntament amb el descrèdit de Zapatero i les polítiques antisocials que impulsa, poden afavorir electoralment l'ascens d'una formació que enarbori la bandera de l'honestedat. Una opció unitària del nacionalisme progressista i ecologista pot engrescar, de bell nou, moltes persones i candidatures municipals a tots els municipis de les Illes Balears. És hora, per tant, del patriotisme de país i no del patriotisme de partit.
PD: Aquesta és la meva opinió personal, i així l'he expressada en el llibre El nacionalisme progressista, editat per la Fundació Emili Darder i Documenta Balear. Ho defens públicament i en privat, encara que fa uns dies Hilari de Cara, per una conversa de dos minuts amb mi, deduí que la meva intervenció és postissa ja que traspua odi cap a Entesa per Mallorca. Per ell, el problema de la divisió del nacionalisme som jo i dues o tres persones més (totes del PSM, naturalment).
Doncs bé, la frase fatídica que vaig pronunciar és que, mentre alguns dels representants d'Entesa defensen que la ruptura amb el PSM es va produir perquè hi havia dos projectes polítics distints, jo pens que, si no ens convencem que tots plegats participam d'un sol projecte, fracassarem. Però que no es preocupi n'Hilari, que jo no faig comptes participar del procés que els partits han encetat (i que voldria que arribàs a bon port). No serà per mi, si es frustra aquesta oportunitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada