23.11.12

Gaza o la pèrdua de la humanitat


Fa quatre anys vaig anar a Gaza. Ho vull explicar perquè aquests dies s’escolten i es llegeixen moltes opinions sobre allò que està succeint allà, algunes solidàries amb la població palestina, d’altres comprensives cap a la política de defensa de l’Estat d’Israel. M’agradaria, doncs, exposar el meu testimoni per, a partir d’ell, intentar esbossar una anàlisi eminentment ètica, però també política, de la situació.

Gaza no és una regió normal dels Territoris Palestins, Gaza és un altre món, una realitat virtual tant pels Palestins de Cisjordània (situada a tan sols 40 km), que tenen prohibit anar-hi, com pels Israelians (que hi viuen a devora), els quals es despreocupen majoritàriament d’allò que allà hi succeeix. Vaig tenir la fortuna de poder entrar a aquest altre món i el procés per entrar-hi va ser gairebé tan irreal com la vida dels gazians ho és pels seus veïnats israelians.

Després de respondre a mil preguntes i travessar, sol, incomptables passadissos i portes d’acer, vaig arribar a un vertader “no-man’s land”, una terra de ningú. Fa anys, hi havia cases a prop de la frontera amb Israel, des de que es va erigir el mur ja no hi pot haver cap construcció palestina a menys d’un kilòmetre de la frontera. Tot el que hi havia abans en aquesta franja ha estat destruït, i el paisatge des de la sortida del pas fronterer fins al control fronterer palestí (una garita, una cadira i un parasol), un kilòmetre més enllà, és d’absoluta desolació.

I un cop a qualsevol de les ciutats de Gaza la sensació no canvia: cases destruïdes, places destrossades, pisos amb la meitat de la façana ensorrada, hospitals, escoles i altres edificis públics inutilitzats per l’artilleria israeliana… El teixit productiu palestí és incapaç de reparar aquestes destrosses perquè no té els mitjans de fer-ho, i perquè, encara que els tengués, Israel prohibeix entrar la majoria de material de construcció i de reparació a la franja de Gaza. Per raons de seguretat, diuen les autoritats israelianes, perquè aquest material no sigui usat contra Israel. És una molt pobra excusa quan comprovam les necessitats imperioses dels habitants de la franja, però l’excusa es torna en broma macabra quan sabem quins altres bens estava prohibit entrar a Gaza: el paper, ingredient essencial d’una arma de destrucció massiva coneguda com “llibre”, la pasta alimentària, com ara els macarrons, l’arròs, i altres coses innòcues que les autoritats israelianes s’obstinen a considerar “perilloses”, amb una mescla de sadisme i mala fe.

Els gazians estan tancats a un territori a on no poden viure, ja que no poden entrar ni sortir mercaderies o queviures, però del qual no poden sortir. I de tant en quant pateixen, a més, els atacs indiscriminats de l’exercit israelià. I arribam aquí al quid de la qüestió, la seguretat. Segons l’Estat d’Israel les operacions militars recurrents contra Gaza, com ara “Plom fos” fa quatre anys, o “Pilar Defensiu”, en aquests moments, son indispensables per assegurar la protecció de la població israeliana. Pel que fa a aquesta qüestió cal plantejar-se tres preguntes: son realment efectives per assegurar la seguretat d’Israel? De quina seguretat estam parlant? I, son legítimes aquestes mesures? [1]

Pel que fa a l’eficàcia de les operacions militars indiscriminades a Gaza, ens hem de preguntar si matar a un nombre elevat de civils (115 en aquests moments), dels quals la quarta part son infants, que no han participat de cap manera en les hostilitats serveix d’alguna manera per impedir que les milícies de Hamàs, o dels Màrtirs d’Al Aqsa enviïn de tant en quant projectils contra territori israelià. En aquest sentit, podríem pensar que potser allò que s’està en realitat  provocant amb aquestes mesures és una radicalització de la població, que se sentirà, al menys en part, més inclinada cap a l’enfrontament amb la força ocupant. Si pensam que per resoldre un problema s’han de resoldre primer les seves causes, podríem plantejar-nos si no seria més convenient acabar amb l’ocupació il·legal dels territoris palestins, segons el pla de divisió del territori fet per l’ONU fa dècades, o si no ajudaria a reduir les tensions que els habitants de Gaza poguessin viure vides normals, comprant allò que necessiten i venent allò que produeixen, entre d’altres possible mesures.

La més que probable inutilitat d’aquestes operacions militars ens obliga a plantejar-nos la segona qüestió: de quina seguretat estam parlant? I la resposta no pot ser altra que la seguretat dels derrotats o, pitjor, la dels cementiris. Una Palestina mínimament funcional, amb una administració que garanteixi uns serves públics, una activitat econòmica que garanteixi un subsistència digna a la majoria, seria una Palestina molt més dura a l’hora de negociar qualsevol sortida als problemes històrics que té amb Israel (bàsicament l’ocupació de territori palestí, les colònies, el retorn dels refugiats i la capitalitat de Jerusalem). La Palestina actual, en canvi, impossibilitada de qualsevol normalitat, administrativa, econòmica, familiar o de qualsevol altra tipus, enfonsada en la necessitat i en la manca de perspectives no és rival a nivell diplomàtic per un Estat d’Israel que imposa els seus designis amb l‘aquiescència de la Unió Europea i els Estats Units. El desgast continu portaria així a la dissolució paulatina de qualsevol esperança i, doncs, projecte, d’una Palestina lliure i viable. Encara que no evitaria, com hem assenyalat al punt interior, el sorgiment de respostes violentes, fruit, precisament, de la desesperació.

I arribam a la darrera qüestió, la de la legitimitat de les accions israelianes. Si per a protegir la població israeliana d’un amenaça puntual i limitada consideram necessari l’assassinat indiscriminat d’infants, dones i persones majors innocents, vol dir que hem decidit renunciar a qualsevol noció de mesura i civilització per instal·lar-nos en una lògica de pura força, venjança i aniquilació. És a dir, que hem renunciat a la nostra humanitat. No podem deixar que això passi.


Pau de Vílchez Moragues

Article publicat al Diari de Mallorca 23/11/2012

[1] Caldria igualment plantejar una quarta pregunta, relativa al a legalitat d’aquestes accions, però l‘extensió i el plantejament de l‘article aconsellen deixar-le per un altre moment.

Cap comentari: