Fa quatre anys vaig
anar a Gaza. Ho vull explicar perquè aquests dies s’escolten i es llegeixen
moltes opinions sobre allò que està succeint allà, algunes solidàries amb la
població palestina, d’altres comprensives cap a la política de defensa de
l’Estat d’Israel. M’agradaria, doncs, exposar el meu testimoni per, a partir
d’ell, intentar esbossar una anàlisi eminentment ètica, però també política, de
la situació.
Gaza no és una regió
normal dels Territoris Palestins, Gaza és un altre món, una realitat virtual
tant pels Palestins de Cisjordània (situada a tan sols 40 km), que tenen
prohibit anar-hi, com pels Israelians (que hi viuen a devora), els quals es
despreocupen majoritàriament d’allò que allà hi succeeix. Vaig tenir la fortuna
de poder entrar a aquest altre món i el procés per entrar-hi va ser gairebé tan
irreal com la vida dels gazians ho és pels seus veïnats israelians.
Després de respondre
a mil preguntes i travessar, sol, incomptables passadissos i portes d’acer,
vaig arribar a un vertader “no-man’s land”, una terra de ningú. Fa anys, hi
havia cases a prop de la frontera amb Israel, des de que es va erigir el mur ja
no hi pot haver cap construcció palestina a menys d’un kilòmetre de la
frontera. Tot el que hi havia abans en aquesta franja ha estat destruït, i el
paisatge des de la sortida del pas fronterer fins al control fronterer palestí
(una garita, una cadira i un parasol), un kilòmetre més enllà, és d’absoluta desolació.
I un cop a qualsevol
de les ciutats de Gaza la sensació no canvia: cases destruïdes, places
destrossades, pisos amb la meitat de la façana ensorrada, hospitals, escoles i
altres edificis públics inutilitzats per l’artilleria israeliana… El teixit
productiu palestí és incapaç de reparar aquestes destrosses perquè no té els
mitjans de fer-ho, i perquè, encara que els tengués, Israel prohibeix entrar la
majoria de material de construcció i de reparació a la franja de Gaza. Per
raons de seguretat, diuen les autoritats israelianes, perquè aquest material no
sigui usat contra Israel. És una molt pobra excusa quan comprovam les
necessitats imperioses dels habitants de la franja, però l’excusa es torna en
broma macabra quan sabem quins altres bens estava prohibit entrar a Gaza: el
paper, ingredient essencial d’una arma de destrucció massiva coneguda com
“llibre”, la pasta alimentària, com ara els macarrons, l’arròs, i altres coses
innòcues que les autoritats israelianes s’obstinen a considerar “perilloses”,
amb una mescla de sadisme i mala fe.
Els gazians estan
tancats a un territori a on no poden viure, ja que no poden entrar ni sortir
mercaderies o queviures, però del qual no poden sortir. I de tant en quant
pateixen, a més, els atacs indiscriminats de l’exercit israelià. I arribam aquí
al quid de la qüestió, la seguretat.
Segons l’Estat d’Israel les operacions militars recurrents contra Gaza, com ara
“Plom fos” fa quatre anys, o “Pilar Defensiu”, en aquests moments, son indispensables
per assegurar la protecció de la població israeliana. Pel que fa a aquesta
qüestió cal plantejar-se tres preguntes: son realment efectives per assegurar
la seguretat d’Israel? De quina seguretat estam parlant? I, son legítimes
aquestes mesures? [1]
Pel que fa a
l’eficàcia de les operacions militars indiscriminades a Gaza, ens hem de
preguntar si matar a un nombre elevat de civils (115 en aquests moments), dels
quals la quarta part son infants, que no han participat de cap manera en les
hostilitats serveix d’alguna manera per impedir que les milícies de Hamàs, o
dels Màrtirs d’Al Aqsa enviïn de tant en quant projectils contra territori
israelià. En aquest sentit, podríem pensar que potser allò que s’està en
realitat provocant amb aquestes mesures
és una radicalització de la població, que se sentirà, al menys en part, més inclinada
cap a l’enfrontament amb la força ocupant. Si pensam que per resoldre un
problema s’han de resoldre primer les seves causes, podríem plantejar-nos si no
seria més convenient acabar amb l’ocupació il·legal dels territoris palestins,
segons el pla de divisió del territori fet per l’ONU fa dècades, o si no
ajudaria a reduir les tensions que els habitants de Gaza poguessin viure vides
normals, comprant allò que necessiten i venent allò que produeixen, entre
d’altres possible mesures.
La més que probable inutilitat
d’aquestes operacions militars ens obliga a plantejar-nos la segona qüestió: de
quina seguretat estam parlant? I la resposta no pot ser altra que la seguretat
dels derrotats o, pitjor, la dels cementiris. Una Palestina mínimament
funcional, amb una administració que garanteixi uns serves públics, una
activitat econòmica que garanteixi un subsistència digna a la majoria, seria
una Palestina molt més dura a l’hora de negociar qualsevol sortida als
problemes històrics que té amb Israel (bàsicament l’ocupació de territori
palestí, les colònies, el retorn dels refugiats i la capitalitat de Jerusalem).
La Palestina actual, en canvi, impossibilitada de qualsevol normalitat,
administrativa, econòmica, familiar o de qualsevol altra tipus, enfonsada en la
necessitat i en la manca de perspectives no és rival a nivell diplomàtic per un
Estat d’Israel que imposa els seus designis amb l‘aquiescència de la Unió
Europea i els Estats Units. El desgast continu portaria així a la dissolució
paulatina de qualsevol esperança i, doncs, projecte, d’una Palestina lliure i
viable. Encara que no evitaria, com hem assenyalat al punt interior, el
sorgiment de respostes violentes, fruit, precisament, de la desesperació.
I arribam a la
darrera qüestió, la de la legitimitat de les accions israelianes. Si per a
protegir la població israeliana d’un amenaça puntual i limitada consideram
necessari l’assassinat indiscriminat d’infants, dones i persones majors
innocents, vol dir que hem decidit renunciar a qualsevol noció de mesura i civilització
per instal·lar-nos en una lògica de pura força, venjança i aniquilació. És a
dir, que hem renunciat a la nostra humanitat. No podem deixar que això passi.
Pau de Vílchez
Moragues
Article publicat al Diari de Mallorca 23/11/2012
[1]
Caldria igualment plantejar una quarta pregunta, relativa al a legalitat
d’aquestes accions, però l‘extensió i el plantejament de l‘article aconsellen
deixar-le per un altre moment.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada